A Toledo, on romandrà fins a la seva mort. Tampoc va tenir excessiva satisfacció en la seva nova labor docent, però no es desesperà per això. En comptes de desanimar-se, es dedicà a enfortir més i més la seva vida interior. A totes aquestes adversitats s'afegien les que provenien de la situació política en contra de l'Església i de les congregacions religioses. Els contratemps no arruïnaven la seva tenacitat; més aviat, ho enfortien en la seva vocació i li ajudaven a posar la seva confiança en Déu. Aquestes disposicions d'ànim són les que va mantenir en el moment decisiu del lliurament de la seva vida,
Beatificacions


L'èxit en la vida no tenia importància pel germà Javier Benito ni desitjava triomfar al món; més aviat aspirava a lliurar-se completament a la voluntat de Déu, la qual cosa manifesta la grandesa i la rectitud de la seva ànima. Per això, potser va merèixer ser màrtir de la seva fe. Pel senzill fet de ser religiós, va ser assassinat a Toledo el 23 d'agost de 1936.

Va néixer a Xixona. Era d'una personalitat prodigiosa. Frare proper, jovial, humil, polit, entranyable, nascut per ser amic, per fer amics. Va ser formador, superior i provincial. Va educar en la bondat, va governar des de la proximitat. Va predicar molt i bé, fins a tres sermons diaris. Es va amagar a casa de mossèn Terraza. El 25 de juliol van irrompre a la seva habitació cinc milicians que, pistola en mà, li van preguntar si era sacerdot. El pare Tomás va respondre rotundament: “Sí, i provincial dels Mercedaris”; davant la qual cosa ells van exclamar: "Ah! així que capellà i frare? Doncs no hem perdut el viatge”. Ho van matar en arribar a l'escalinata de la catedral de Lleida.

A Lleida va ser formador, rector i comendador. Més pare que superior, sabia canalitzar la vida comunitària, comunicava optimisme, imprimia a les celebracions culturals esplendor i profunditat. Els seus grans amors van ser l'Eucaristia i la nostra Mare. A la presó va mostrar una enorme enteresa, obstinat a mantenir l'ànim dels condemnats amb jovialidad i humor, fins al comiat: Adéu, germans, fins a l'eternitat!. Quan va caure en les tàpies del cementiri, estava cridant Visqui Crist!

Com a professor, es va distingir per atendre amb docilitat les observacions que li feien sobre la manera de dirigir una classe i l'interès a posar-les en pràctica. Se sentia animat per un ardent desig i ànsia de catequitzar als nens i joves.

A les visites que feia als familiars, aquests se sentien edificats pel fervor i la perfecció que posava en els exercicis de devoció i totes les oracions, així com en l'austeritat amb què corresponia als obsequis dels seus pares i germans.

En ser detingut amb els seus germans de comunitat, no només no va fer valer la seva condició de francès per obtenir la llibertat sinó que, a qui la hi oferia, li va dir: “De cap manera, he viscut sempre amb els meus germans i amb ells vull morir”. Aquesta va ser la seva última voluntat i el seu exprés desig.

Per espai d'un any, es preparà en el camp professional a Sant Andrés de Palomar (Barcelona). Allí es va declarar una epidèmia de verola; el germà Jorge Luis es va contagiar i la malaltia li va deixar unes seqüeles que ell sempre va suportar amb gran sentit de l'humor.